PER QUÈ NEGOCIAR?

Sóc advocat. Els meus clients em pregunten per què encara no hem aconseguit fer fora aquell arrendatari que no ha pagat el lloguer des de fa molts mesos. Ahir vaig intentar explicar a una senyora, desesperada per la seva insuficiència de recursos, com funciona en el Jutjat una execució de sentència matrimonial. Al final vaig haver de posar una denúncia per abandonament de família i la sentència penal tampoc no ha servit per res: ell és insolvent i tampoc no entrarà a la presó. Tinc un company laboralista que de cada 10 citacions a judici amb sort arriba a celebrar vista en quatre o cinc casos, tots els altres judicis se suspenen, moltes vegades per errors en els emplaçaments, i així els temes es van allargant durant mesos i mesos. Aquesta setmana hem aconseguit per fi una sentència que estima la nostra reclamació de quantitat, però com la part contrària l’ha apel•lada, difícilment tindrem resultats abans d’un any. Això no t’estranya quan estàs acostumat a jutjats que triguen una mitjana d’un mes per emetre resolucions que ocupen una plana, tot i que tenen el model en la base de dades de formularis, però el client no ho  pot entendre.

Com no ha pogut cobrar els seus crèdits, el pobre client em demana ara un pressupost per demanar que el declari en concurs de creditors donat que ja no pot complir amb les seves pròpies obligacions. Això sense oblidar els advocats fatxendes, les barrabassades de jutges substituts, o d’aquells que em confessen que “això no ho havien fet mai”. És esgotador. Com advocat, estic orgullós de moltes coses que he fet, dels amics que he trobat en la professió i dels problemes que he pogut solucionar, però darrerament costa de trobar una raó optimista per encarar la meva feina. Després de molts anys de professió, tinc la sensació de que tant és, guanyar o perdre acaba sent igualment decebedor si al capdavall el meu client no troba una solució al seu problema.

El meu desànim és compartit per la majoria dels advocats, però també per molts ciutadans, polítics, mitjans de comunicació, etc., i segur que coincidiríem en apuntar algunes de les causes: una carrera professional desprestigiada, una formació universitària pobra, la manca de jutjats i de mitjans dels que ja existeixen, un sistema processal que encara no ha superat el canvi de segle, etc.

Tot i això, voldria fer una petit reflexió sobre un aspecte del problema del que tots som responsables. En la nostra cultura o tradició jurídica el sistema de resolució de conflictes es basa quasi exclusivament en el procés judicial. Quant el nostre veí ens ofèn amb el seu comportament el primer que ens ve al cap és presentar-li una denúncia. Quant algú no aconsegueix que li paguin una factura o té problemes per cobrar una assegurança o interpretar les condicions de compliment d’un contracte, acaba posant les seves esperances en la resolució judicial, o modula la discussió sota l’amenaça d’una demanda judicial. Tanmateix, el sistema pateix un problema d’arrel o estructural, un pecat de naixement que fa molt difícil aconseguir el resultat positiu: es parteix d’una estructura de conflicte distributiu i d’enfrontament directe. És distributiu perquè entre tots els resultats possibles només busquem aquell que ens doni la part més grossa del pastís. I parlo d’enfrontament per què l’èxit del nostre plantejament s’identifica amb el fracàs de l’altra part. En el món actual els actors econòmics són col•laboradors per definició. L’un compra per què l’altre ven, i un construeix el que d’altres habitaran en el futur. En el sistema judicial de resolució de conflictes, però, anomenem les parts contraris o adversos, i no fem el més mínim esforç per posar-nos en el lloc de l’altre.

No obstant això, des de mitjan del segle passat ja s’han desenvolupat altres instruments que intenten superar la dicotomia abans expressada i que es basen en relacions col•laboratives, la empatia i l’ús dels nostres recursos comunicatius: parlo ara dels sistemes alternatius de solució de conflictes: l’arbitratge, la mediació, la conciliació i la negociació. En el primer cas, i d’acord amb un protocol al qual s’adhereixen les parts pel cas en concret o per un contracte o per la seva pertinença a un col•lectiu determinat, els litigants confien la resolució a un àrbitre, un professional que acostuma a ser especialista en la matèria objecte del conflicte, mitjançant un procés poc formalista que intenta arribar a la solució materialment més justa. Un exemple d’això seria les juntes arbitrals de consum.

En la mediació o la conciliació són les mateixes parts les que intenten arribar voluntàriament a una solució eficient amb l’ajuda d’un professional. A Catalunya tenim una llei de mediació, i la Generalitat promociona la formació de professionals per confeccionar un cos de mediadors especialitzat en la resolució de conflictes en determinats camps, com ara el matrimonial, el penal, etc. Fins i tot he conegut algun projecte de mediació força interessant en l’àmbit escolar. Si les parts no arriben a l’acord, poden presentar la seva reclamació davant dels òrgans judicials o arbitrals.

Finalment, la negociació estratègica engloba les tècniques que molts dels advocats utilitzem (molt menys del que voldríem) per arribar a acords entre els nostres clients. Parlem de negociació estratègica perquè desenvolupem tècniques per organitzar els elements que formen part d’una negociació, de la manera més eficient en virtut dels resultats que volem aconseguir. Hi ha moltes maneres de plantejar una negociació, però voldria destacar aquells plantejaments que busquen no l’èxit propi a partir del fracàs de l’altre, sinó la creació de valor entre les parts: el millor acord no serà aquell en què jo m’emporti la part més grossa del pastís, serà aquell que ens permeti a tots dos el màxim benefici. Aquest pacte serà suficient per les meves necessitats i a més resultarà perdurable en el temps i més satisfactori emocionalment. Tot això pot sonar a música celestial o poesia intrascendent, però, per sort, cada vegada hi ha més professionals que es formen en aquest tipus de tècniques. En una època de crisi econòmica no tenim per què suportar una crisi de valors. Existeixen mitjans poc coneguts encara que ens permeten aprofitar de la millor manera els recursos escassos, sense necessitat de malbaratar el temps i el diner en un sistema judicial que el primer que necessita és reduir la seva càrrega de feina.


One thought on “PER QUÈ NEGOCIAR?

  1. Entenc el que dius, sobre tot si penso en els conflictes que es troba un advocat, on la demanda és la d'una resolució. Com a psicòleg però, els tipus de conflicte intra o interpersonal, demanen sovint engegar tot un procés de reposicionament envers el conflicte, més que el trobar una “solució”. Intentant trobar algun text que ho expliqués millor que jo, he trobat un enllaç interessant:
    http://www.colorado.edu/conflict/transform/tmall.htm

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s